#ComentarioDeTexto - Xarnegos i metropolitans

Comentario de un metropolitano no xarnego.

"L’Espanyol de Cornellà ja ha tingut la seva setmana de glòria". La frase d’un triomfador, d’un milionari, dirigida a tota l’afició de l’Espanyol. Desgranem-la. En primer lloc, canvia el nom del club amb la voluntat d’ofendre. Recordo que, quan del 'bullying' no en dèiem 'bullying', els canvis de nom com a arma ofensiva eren un clàssic. Els xulos de la classe deien "Carlangues" als Carles i "Oriola" als Oriols. Més enllà de si s’aconseguia o no ofendre els destinataris de la burla, la intenció d’insultar era indiscutible i, en si mateixa, reprovable. L’Espanyol té el camp a Cornellà (i al Prat, per cert), però el seu nom oficial (per història i, sobretot, perquè ens dona la gana) és "Espanyol de Barcelona".

 Lo primero: No ofende quien quiere sino quien puede. Y a partir de esto empezamos a hablar. De pequeño ya tuve experiencias de estas de niños de su Bonanova cuando bajaban a la periferia a jugar contra equipos de LH, y este personaje público quiere pero no puede.

Y ya empezando: quien no ve voluntad de ofensa en la mayoría de cosas que hace, que se quite las gafas de no-ver, que normalmente son de color azul y grana.

De la mateixa manera que els canvis de nom de la nostra infància -generalment feminitzant-los- tenien un deix masclista o homòfob, aquest "de Cornellà" fa tuf de classisme. No vol descriure: vol ofendre. Gerard Piqué utilitza "Cornellà" com a insult. Ens vol dir: no sou de Barcelona (bo), sou de Cornellà (dolent). De fet, els qui s’haurien d’ofendre són els ciutadans de Cornellà i, per extensió, els del Baix Llobregat i l’àrea metropolitana. I esclar, per a alguns, 'metropolità' –com 'de barri', com 'xarnego' (Jordi Sànchez: Catalunya serà xarnega o no serà)– no són conceptes ofensius. Tot el contrari: són territoris de dignitat.

Es un me, myself and I. Le da igual a quien barre por el camino. Y de hecho, una vez se hayan ensañado con él el próximo domingo, no os extrañe una declaración suya pidiendo perdón a la ciudad de Cornellà.

Ja han tingut la seva setmana de glòria. Doncs sí. Els pobres, Gerard, som així: aprofitem les molles de felicitat perquè mai se sap. Aquesta arrogància –reblada amb les paraules de Busquets: "Las cosas ya están en su sitio"– ens retreu l’alegria per una victòria que, per infreqüent, és molt satisfactòria. "Semblava que havien guanyat la Champions", diuen amb un to venjatiu. Clar, perquè si hem d’esperar a guanyar una Champions per estar contents la vida seria ben trista. Tot és relatiu. Segurament cal una mica de maduresa i d’intel·ligència per ser-ne conscient.

No está acostumbrado a valorar una buen Seat Altea aquel que se mueve entre Ferraris. Y no entiende lo felices que podems ser algunos con este coche. 

És la rivalitat, d’acord. I li hem d’agrair que la mantingui viva: res pitjor que la indiferència. Però des de la tranquil·litat de la victòria? Amb un tercer derbi d’aquí deu dies? No em sembla una reacció intel·ligent.

Sí es inteligente, porque busca esa confrontación para el proximo domingo. Y ese domingo a partir de las seis, pondra cara de angelito afectado, sabiendo perfectamente que en no menos de seis meses no va a volver a pisar Cornellà. 

Entenc la ràbia de Piqué pels crits d’una part minoritària de l’afició de l’Espanyol. Condemno i deploro els insults. Especialment els personals i, encara més especialment, els dirigits a la família. Animo tots els pericos a condemnar-los i als qui els fan, a abandonar-los. Però dijous Piqué va voler ofendre tant els que l’insulten com els que ho condemnem. Jo no m’hi tornaré. Mantinguem la rivalitat, però desescalem el conflicte. Només és futbol.

Siempre me toca aclarar que yo tampoco estoy a favor de insultar a Piqué, y menos a Shakira, pero pongamos alguna cosa sobre la mesa.

•  Debe observarse que, curiosamente, los otros 10 que salen no suelen tener ninguna felicitación más especial de las que yo habré tenido el siglo pasado por esos campos de la Regional.
• Este futbolista es de los que hacía cosas como tirar balones al público a ver a quien daba, como si tirara fuera sin querer. Curiosamente, el último de sus dispoaros a puerta siempre iba fuera.
• Este futbolista es el que escupe a la grada perica cuando su equipo mete un gol, y dice que siempre celebra así los goles.

Y vuelvo a repetir que no oirá de mi boca nada que no haya oído yo en desde el publico cuando jugaba en Regional. Pero tambié vuelvo a repetir que a mi no me engaña.

Y aquellos que decís que aún se aguanta bastante, por qué no decimos lo mismo de todos aquellos a los que desde el Nou Camp felicitais o habeis felicitado las fiestas. La paja en el ojo ajeno.