Opinadors d’ampli espectre
Diu el diccionari que fer tertúlia és “entretenir-se conversant, sobretot per passatemps”.
No descobreixo res. Fa anys que aquesta forma de passatemps s’ha instaurat a les nostres ràdios i televisions, tant públiques com privades. La presència és tan obstinada i reiterada, les veus i les cares tan repetides que gairebé podem parlar d’un nou gènere periodístic i d’una nova especialització: el/la tertulià/na.
El diccionari defineix tertulià com “la persona concurrent a una tertúlia”. S’entén que “sobretot, per passatemps”. Aquest professional és contractat en virtut d’unes quotes de representació política i, en el millor dels casos, també de gènere. I és que els tertulians no solament es representen ells mateixos, sinó també, de forma més o menys explícita, els diversos colors de l’arc parlamentari. Però, cal aquesta mena de representació vicària dels polítics?
Els mitjans ho venen com una mostra de pluralitat i ho justifiquen en el fet que la política n’és la temàtica majoritària, la matèria prima tertuliana. A més, tenen la connivència dels partits polítics que accepten i/o suggereixen els respectius portaveus subsidiaris perquè, sota l’aparença d’opinadors independents, de lliurepensadors, el posicionament partidista cala més subtilment. L’opinió d’un periodista és suposadament més neutral que la d’un polític i, per tant, pot influir més fàcilment. El cas és que cada mitjà té un llistat de tertulians en funció de la seva inclinació ideològica. I cada cop més, per la pressió de les dones, també segons el gènere, femení o masculí (però aquesta és una altra història).
L’existència d’aquest llistat de professionals és molt oportuna per als equips d’edició dels programes de ràdio i televisió, que de bon començament ja poden establir el calendari de participació dels opinadors per tota la temporada. Les taules de comentaristes permeten omplir moltes hores de programació amb poc esforç, baix cost i escàs desgast creatiu de la redacció.
Esa es la clave (perdon por decir La Clave en este post. Su reino no es de este mundo) de todo. Low Cost y estridencia, Una combinación perfecta pero en la que me intento no meter. Pero nunca digas, que todos tenemos un precio.
Esa es la clave (perdon por decir La Clave en este post. Su reino no es de este mundo) de todo. Low Cost y estridencia, Una combinación perfecta pero en la que me intento no meter. Pero nunca digas, que todos tenemos un precio.
El valor intrínsec del tertulià és ser un opinador d’ampli espectre. Que no és poca cosa! Una persona versàtil, capaç de dir la seva en qualsevol dels temes d’actualitat. El pacte implícit —aquest és l’inconvenient— és no callar davant de cap qüestió, sigui la disciplina que sigui. Confrontar el pensament d’un amb el dels companys de taula. Parlar i a vegades, xerrar. Passatemps. Però, cal elevar a categoria professional allò que tots fem en conversa de cafè?
La proliferació tertuliana comporta, naturalment, que hi hagi qualitats variables depenent de qui hi participi i qui ho moderi. Igualment, de quin sigui l’objectiu perseguit. Perquè és evident que la intencionalitat d’algunes tertúlies tendeix a ser una àgora, mentre que d’altres són declaradament un pati de veïns malavinguts.
Tot i això, l’abundància d’espais per a l’elucubració no desvirtua aquella professió que té per obligació informar? Cal cedir tant temps de tribuna pública a parlar més o menys (en)raonadament?
No. Cuanta más tertulia, menos información veraz.
Si la finalitat és crear opinió sobre els esdeveniments que ens envolten, potser no anem del tot bé. Perquè al món passen moltes més coses que, sense deixar de ser polítiques, transcendeixen la política quotidiana. I perquè per tal que l’audiència es formi una opinió necessita informació. Ens calen les especialitzacions. Conèixer.
Tornant al diccionari, el verb “conèixer” té moltes accepcions, entre les quals: tenir consciència; estar informat; saber, dominar (una matèria determinada, la pràctica d’alguna cosa); tenir experiència d’alguna cosa… Totes aquestes variables ens condueixen a l’expertesa. Per opinar necessitem coneixements i aquests els aporten les persones expertes.
Més enllà dels opinadors professionals, que saben de tot una mica i poc de molt, per què, doncs, no asseiem a les taules rodones gent experta? Omplim-les d’aquells especialistes que, bé per la seva formació, ocupació o experiència, ens poden explicar i argumentar “el perquè de tot plegat”. Facilitem que, en cada matèria i moment, els qui tenen els coneixements específics els aportin i els discuteixin entre si. I deixem que els espectadors i els oïdors en treguin les pròpies conclusions.
Per què no convertim les tertúlies d’opinió en debats d’experts?
I si féssim del “conversar per passatemps” un lloc on els participants ens convidessin a pensar amb ells, en lloc d’opinar com ells?
PS. Als opinadors d’ampli espectre, aquest és un comentari en genèric. No és res personal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario