Mala espina

Josep Maria Terricabras escribe en su blog sus reflexiones. Como siempre, cuando el tiempo me lo permite le intentamos echar un ojo.

Este caso obedece a unas teorías en las que coincido de que ahora, al desarrollar el Estatut, quién es el que interviene y cómo ... O sea, que se seguiran dando tortas. Es lo que pasa por hacer un Estatut más politizado de lo que se debiera.

Pero también da igual. Todo el tiempo que no hemo entretenido con él pasará desapercibido porque dentro de nada Elecciones Anticipadas!!!

Yo también quiero Memoria Histórica, y que no olvidemos los ridículos del último partido, diciendo que ya hay que pensar en el siguiente.

DIVENDRES, 23 DE JUNY DEL 2006
Algunes coses que es diuen aquests dies sobre l’Estatut acabat d’aprovar em fan força mala espina. Avui només en destacaré una, defensada tant per Mas com per Maragall, però escombrant cadascun d’ells cap a casa.Tot just acabat d’estrenar l’Estatut, Mas insistia en una idea que ja havia exposat abans: que seria lògic i normal que l’Estatut fos gestionat (“almenys els primes anys”, deia) per aquells que l’havien fet, per aquells que hi tenien complicitat, és a dir, per CiU a Catalunya i el PSOE a Madrid, perquè així el podrien desplegar molt millor, amb més sintonia. Ahir el president Maragall es va afegir a la festa, però entrant per l’altra porta, i va dir que “no seria lògic, ni just, ni positiu” (déu n’hi do!), que es desplegués l’Estatut des d’una òptica nacionalista, és a dir, que no seria bo que CiU administrés l’Estatut. Tant Mas com Maragall em deixen perplex. De fet, ja m’hi va deixar fa més dies ZP, quan va dir, per acabar d’animar els votants del “sí”, que ell no seria “gasiu” (que no seria “rácano”) en el desplegament de l’Estatut. Tot plegat és preocupant. Perquè si, com se’ns ha venut, aquest és un text per a tots, en benefici de tots, se suposa que també ha de ser un text no partidista i, per tant, un text no depenent de bones o males voluntats, de bons o mals humors, tant si els humors són nacionalistes com si són federalistes, com si no són ni una cosa ni l’altra. Si tot està ben fixat i ben especificat, el desplegament de l’Estatut ha de ser una qüestió aliena a qui governi. Perquè l’Estatut no diu qui ha de governar (només faltaria!), i això tampoc no ho decideixen (per sort!) ni ZP, ni Mas, ni Maragall. Això només ho pot dir el poble cada quatre anys (ara tres), i el poble pot anar variant la seva decisió sempre que vulgui. L’Estatut ha de ser un text que sigui útil a qualsevol que governi. Si es necessita ser d’una determinada fusta o orientació per poder treure partit de l’Estatut, és que el text és més dolent del que em pensava. Francament, m’intranquil·litza aquesta preocupació d’apoderar-se de l’Estatut un cop aprovat. Que se n’hagin volgut aprofitar uns o altres per fer-se la foto, això té un passi. Que ara, però, se’n vulguin apoderar per sempre més, o gairebé, això em sembla un segrest polític inacceptable. Potser els que diuen aquestes coses saben millor que els altres que tot plegat ha quedat tan ambigu, tan inconcret, tan vague (on és el “blindatge” de què tant es va parlar fins al 30 de setembre?), que serà clau quin tomb es doni al text, quina bona o mala (qui ho decideix?) voluntat es posi a l’hora d’interpretar l’articulat. Ara bé, si les coses són així, i m’ho temo (ells m’ho fan témer), llavors sí que anem dats. En primer lloc, perquè és calamitós que no sigui el text qui digui què s’ha de fer sinó que els polítics de torn puguin revinclar i rebregar el text tant com els plagui. En segon lloc, perquè un desplegament així és llarg (a Espanya, llarguíssim; de fet, encara no s’ha acabat de desplegar l’Estatut que acaba de morir), i això vol dir que, en alguns moments, haurà de ser el PP qui el desplegui i interpreti, qui decideixi si vol ser gasiu o no. Verge santa, em temo que el viacrucis del post-Estatut serà molt més dolorós que el del seu redactat i aprovació. M’ho temo perquè tot el que vaig sentint és molt coincident, i tot em fa molt mala espina. [Aquesta nit, però, bona revetlla de Sant Joan. Que la política no ens faci perdre el gust per la vida i l’afecte dels amics!]