¿Y los Twocats? "How wish you were here"... Ver aquello e imaginárselos ahí en un bis con el "Dime"... seguro que a alguno de los muchos que poblaban la grada se le saltaron unas cuantas cosas. ¿Qué fue lo que tuvo que pasar para dejar escapar esa oportunidad? ¿Algo tan de peso como los kilos (físicos y de ilusión) de 80 personas juntas?. Esperemos que quede alguna partida que jugar con la amiga mala suerte.
Porque perder otra de esas .... Nunca mais, dirían los gallegos.
En invierno quisimos volver
Y aprendi que la tiza no escribe en el frio..
Dibujamos aquel corazon
Y el invierno ha dejado un borron...
Es adsurdo querer subrayar lo que borra el olvido ..
2 comentarios:
"Lo que no aprendemos con el discernimiento, la vida nos lo enseña con sufrimiento"....per això cal tenir l'aptitud i l'actitud oberta per a l'aprenentatge; la humilitat del qui sap que mai se'n sap prou; la paciència del qui creu que el temps està de part seva;la honestedat del qui sap quan s'ha equivocat i ho sap reconeixer i l'empatia del qui és capaç de posar-se a la pell de l'altre per intentar "entendre"...Jo no sé si estic més decepcionada que desilusionada. Si estic més enfadada que indignada. O si estic més sorpresa que sobtada...O sento!. Si sé que em cansa la demagògia, la teoria, els clixés i estereotips; els prejudicis i els predicadors!. Prefereixo més twocats i menys estrelles. Sé que l'arrogància i la prepotència NO són mai bons companys de viatge...Els peus ben clavats a terra, ara i sempre. Més autocrítica constructiva i menys victimisme. Menys paraules i més conseqüència. I una mica més de maduresa, o bé de temps...que ve a ser el mateix. Els motius són els que són. No crec que ni jo ni ningú siguem qui per dir si en "sobren" o en falten. Només espero que d'aquesta en treguem unes quantes lliçons...i una bona "cura de realitat". No hem d'oblidar mai d'on venim ni quin és el nostre públic de debó : aquell que ens estima i al que jo m'estimo moltíssim : aquells amics, pares, germans, tiets, penya EME, desconeguts..etc.... incansables en el seu afany de recolzar i d'estar i de disfrutar i compartir amb nosaltres. I la oportunitat d'actuar al Palau al costat d'una professional-artista internacional...en fi!. Jo ho deia de conya però encara n'hi haurà que es creurà que el Palau s'ompliria gràcies a nosaltres....Algú reclamava al concert de l'altra dia el "dime" perquè "nos lo merecemos". S'ho mereixia el nostre públic estimat i ens ho mereixiem tots nosaltres. Quelcom a aprendre...per part de tot@s i "con discernimiento", a no ser que preferim que "la vida nos lo enseñe con sufrimiento". Això si que sempre estem a temps de triar-ho!. En fi!. Un altre cop serà....o potser ja no serà mai més!.Però QUINA LLÀSTIMA!!!!
Sóc un d'aquells que només conec dues cançons de la Rosana i 20 dels 2cats, d'aquells que haguéssin extés la paraula EME allí al fons del galliner, a mà esquerra, d'aquells que sense motivació seia a la butaca com qui no sap què hi fa allí. Però de seguida ens vam deixar contagiar per la gran atmosfera, per les cançons de la Rosana i pels seus numerets, com venir fins on estàvem per sentir el caliu de la gent...La propera vegada hi haureu de ser, 2cats!
Publicar un comentario