Comentario de Texto - 10 ANYS SENSE CANITO from pericosonline

Gran Homenaje de PericosOnlilne

Me pilla muy justo pero no por ello le vamos a quitar este reconocimiento. Futbolista grande donde los haya y de aquellos que era muy querido, con todas sus grandezas y todas sus miserias. Suelen pasar en este club cosas de estas.

Avui, coincidint amb l´aniversari de la seva mort, recordem la figura de qui va ser un dels ídols més estimats per l´afició espanyolista, i que ha acabat convertit en llegenda

Redacció, 00:00 h. El d´avui és un dia que a PericosOnline.com volem dedicar al record i l´homenatge d´un home que tot just fa 10 anys, un trist 25 de novembre del 2000, ens deixava un buit que ni el pas del temps ha estat capaç d´omplir. Estem parlant de José Cano, Canito, un dels futbolistes amb més classe que mai ha vestit la samarreta blanc-i-blava, i que s´ha convertit en mite i llegenda per tota una generació de pericos que recorden les mil i una aventures protagonitzades dins i fora del camp per aquest nen gran al qual la vida, i també la seva propia inconsciència, li van jugar acabar jugant una mala passada.

De Canito es podrien explicar mil i una anècdotes que servirien només per esboçar la trajectòria d´un home que mai va aconseguir ni una petita part del que es podria esperar d´un futbolista de la seva inconmensurable qualitat i tècnica. Alguns diuen que la seva infantesa, molt dura, on va conèixer tot tipus de penúries econòmiques i també afectives,  el va marcar a foc evitant que mai acabés de trobar-se còmode en un món, el del futbol, del qual va abjurar en el tram final de la seva vida, afirmant que era tot i ser molt bonic, no era més que una fantasia que se li va acabar esvaint entre els dits. Només va haver una época on Canito veritablement va gaudir de ser futbolista, la seva primera etapa a l´Espanyol, un club on va conectar de manera inmediata amb els seus afeccionats, que sempre s´han sentit atrets per jugadors com era ell, amb temperament, carácter, i un punt de bogeria. De fet, molts afeccionats pericos poddrien explicar mil i una anècdotes de com van compartir uns anys en el quals Canito va sentir-se per primera vegada a la seva vida un home feliç.

Un dels errors més grans en la vida de Canito va ser fitxar l´any 1979 pel gran rival, pel FC Barcelona, un club que en realitat ni el volia ni el necessitava, i que només el va incorporar per evitar la seva possible marxa al Real Madrid. El nostre rebel Cano mai va trobar-se a gust a un club on no encaixava de cap de les maneres la seva fortíssima personalitat, i que colidia de ple amb el seu fort sentiment espanyolista, que mai va fer el més mínim esforç per amagar. I és que Canito va protagonitzar anècddotes que formen ja part destacada de la llegenda del nostre club com ara entrenar-se al Nou Camp amb la samarreta blanc-i-blava per sota de l´equipació blaugrana;  aprofitar els caps de setmana en que no anava convocat per animar el nostre equip des del fons sud de Sarrià i no precissament d´amagat -ho feia acompanyat sempre de dones de bandera, d´aquelles que mai passen desapercebudes-; celebrar amb els braços enlaire des de la mateixa banda del coliseu blau-grana aquell recordat gol de Milciades Morel a Alacant  que servia a l´Espanyol per evitar el descens; i fins i tot marxar de gira per Sudamèrica amb el nostre equip quan encara tenia fitxa en vigor pel club blaugrana. Com ell mateix declarava pocs anys abans de la seva mort, "no vaig triomfar al Barça perquè en cap moment vaig renunciar a ser perico, i això, al Barcelona, no ho perdonen... Quan em van fitxar, vaig lluitar per defensar aquella samarreta, però el meu cor seguia a Sarrià".

Si mirais el post anterior, cuando decidí ponerme la camiseta del Espanyol debajo de la del Cinc Copes no conocía esta de las suyas. Ahora veo que muchos caminos llevan a Roma....

Només va aguantar dos anys abans de tornar a casa, a l´Espanyol, tot i que aquella segona etapa, molt breu, va estar marcada pels escàndols i els enfrontaments especialment amb José Maria Maguregui, havent de tornar a marxar del club amb un dolor que mai se´l va acabar d´esborrar del tot del cor, sobre tot perquè considerava la blanc-i-blava la seva única familia. De fet, mai, ni amb el pas els anys, va perdonar les persones a les quals considerava responsables de la seva marxa -obviant que la seva actitut tampoc va ser l´adequada-, l´esmentat tècnic basc, i els directius Carlos Carenzi i Ferran Martorell: "Entre tots tres van fer un complot fins aconseguir apartar-me de l´equip. L´Espanyol  era la meva familia, i em van fer fora... Cada vegada que penso en el meu pas per l´Espanyol, em poso molt trist; al futbol actual, ni els sentiments ni l´amor a uns colors tenen importància. Tot es va desvirtuant; en el meu cas, havia donat el cor per l´Espanyol, i m´han fet fora de manera humiliant".

Está claro que no encajaba con los planteamientos de Maguregui, como supongo tampoco lo hubiera hecho con los de Clemente....

Després de passar per un seguit de clubs sense cap mena de fortuna, un cop finalitzada la seva carrera esportiva, va trobar-se emmig de la ruïna económica que li van provocar un matrimoni poc afortunat, un seguit d´inversions fallides, la seva generositat inconscient i sense mida envers qualsevol persona que s´acostava a ell per demanar-li diners i sobre tot, les seves addiccions. De fet, els últims anys de la vida de Canito van ser un veritable descens als inferns, una bacanal de desesperació i dolor allunyada d´aquella época daurada en que sempre anava del braç acompanyat de les roses més espectaculars de la nit barcelonina, i on gustava d´exentricitats com presentar-se als entrenaments vestit amb un tratge propi del Chicago dels gangsters, barret d´ala ampla inclós, amb dos estrafolaris gosos lligats amb una llarga corda. Canito, en la seva pitjor época, en els temps en que va arribar a dormir al carrer o en alguna pensió de mala mort consumit per la beguda, la droga i sobre tot, per l´oblit, va arribar a sortir als papers demanant una oportunitat per treballar, per sobreviure.  Les agrupacions de veterans tant d´Espanyol com de FC Barcelona com el van donar suport anímic i econòmic en els darrers anys de la seva vida, però mai va resultar senzill ajudar un home del seu carácter; de fet, cal deixar molt clar que ell mai va culpar ningú de la seva situació, ans el contrari, va reconèixer la seva responsabilitat absoluta en el desastre en el qual s´havia convertit la seva vida. Canito va haver d´acabar els seus dies recollit per la seva germana a la localitat tarraconina de La Pobla de Montornés, on ara fa tot just 10 anys va trobar la mort, i on des d´aquell moment descansen, darrera d´una làpida decorada únicament amb el seu nom i l´escut del club de la seva vida, el RCD Espanyol, les seves restes.

Serveixi com a un primer homenatge a la figura de Canito l´article que el nostre company Oriol Pagés li dedica avui a la seva secció Sentado en el travesaño, que permetrà els que van tenir la sort de gaudir del seu joc i de la seva amistat recordar la seva figura, i a tots aquells que no van poder gaudir-ne, conèixer una mica millor aquest veritable rebel blanc-i-blau. Avui, més que mai, el nostre cor està al costat d´ell, de José Cano López, Canito.

 

Recomiendo el linj¡k de sentado al travesaño si aún quereis saber más cosas de Canito. En el "Gloria als herois de l'Espanyol" que suena en cada pàrtido en Cornellà no podía faltar y no falta su imagen como uno de los nuestros.

Ya no se hacen tipos como él,
recién salido de un film
de Fred Astaire.