Comentario de Texto - José Corbacho i el dret a ser una mica de l'Espanyol

article de XAVIER FINA

Vaya por delante mi admiración por José Corbacho, vecino de mi LH y de calle muy cercana a la mía. Una celebridad que mantiene su orgullo de la ciudad donde nació allí por donde va. Por ello, más que criticar (que no lo pretendo), mejor dicho, comentar sus twits culés, mi comentario de texto es referente a definir los que son un poco del Espanyol.

En ciertas ocasiones escribi (2000 o 2006) gracias a todos los que os alegrabais cuando ganábamos un titulo, o celebrasteis el gol de Coro. Pero eso no hace perico a nadie, y lo de hacerlo un poquito digamos que de manera dudosa.  Le traslado la pregunta a José Corbacho, y a vosotros, amigos: ¿Sois un poco pericos?. Creo que no: porque si en la final de Valencia o de Madrid yo estuviera animando al Betis, entonces seríais un poco del Betis. Lo que sois entonces es "un poco hinchas de lo que yo soy hincha"


Sovint els culers m'acusen que els meus problemes amb el Barça són conseqüència de l'enveja. S'equivoquen. L'enveja és un sentiment vinculat a allò que no es pot tenir. Recordo sentir enveja quan, de jove, les més guapes sempre marxaven amb un altre. També sento enveja quan llegeixo Javier Marías o Quim Monzó, pel talent que mai tindré. O quan passejo pel camí de ronda entre Calella de Palafrugell i Llafranc i contemplo aquella casa a peu de mar que mai podré comprar.

En tots aquests casos he sentit o sento enveja (si cal, hi afegim allò de sana , que sempre queda bé) perquè no puc tenir allò que altres tenen i jo desitjaria. Però si el meu desig fos que el meu equip guanyés títols de Lliga i viure partits que paralitzessin el país, ho tindria fàcil: em faig del Barça i tot resolt. La tornada nocturna i solitària a casa, l'absència de talent literari o la impossibilitat de comprar la casa dels meus somnis no són una elecció; la militància perica, sí.

 Agree! Ser de los que ganan es muy fácil, ser del Espanyol me parece mejor.
 
Per això em semblen malament les crítiques que aquesta setmana ha rebut José Corbacho. Molts recordem les seves imatges a la final de Glasgow (tot i que allò era un regal a un amic perico), però també algun cop en què s'ha posat la nostra samarreta en algun acte públic o un petit acte d'homenatge a Cornellà-El Prat. És clar que, com a mínim, té una certa simpatia per l'Espanyol.

No le podemos negar su mérito en ponerse la camiseta del Espanyol, pero en una final en Glasgow contra el Barça, esta camiseta se la hubiera puesto el autor del texto; ahora dudo si lo hubiera hecho el protagonista del artículo. Él sí que se la hubiera puesto de verdad, y no por audiencia televisiva, por ejemplo, ya que es "un poco mi equipo".

Però dimarts va mostrar públicament (via Twitter) la seva alegria -bé, eufòria- pels gols del Barça. Resultat: la tristesa, la decepció i les acusacions de traïció d'un nombre considerable de pericos (als dels insults no mereixen el nostre temps). L'endemà Corbacho va demanar disculpes als aficionats de l'Espanyol que s'havien ofès. Tot plegat, un pèl surrealista.

Más que ser un poco del Espanyol, el tema es de prioridades. La verdad, alguien que en público se pone una camiseta del Espanyol no es de recibo que después se ponga a celebrar con euforia los goles del Barça, a no ser que sea periodista y no tenga otro remedio (o sea, trabaje en TV3) o que sea un buen actor. Mi punto de vista es más de decepción que de traición. Insultar va poco conmigo.

Un altre dia tractaré de les conseqüències que té per a un famós declarar-se perico o dels efectes perversos de les xarxes socials. Però, al marge d'això, la qüestió és que hem d'acceptar que hi ha moltes maneres de ser de l'Espanyol. Com totes les minories, tendim a una identitat forta i excloent. Per això, passem llista sobre qui va i qui no va als partits, discutim sobre les nostres fòbies o jerarquitzem l'amor al club en funció del nombre de carnets que tenim a casa. Com que som pocs, hem de resistir, però si fem de la resistència l'únic tret de la nostra identitat serem pocs per sempre. I ser poc perico no és ser mal perico.

Yo lo miro desde otro punto de vista: la poca credibilidad perica que damos cuando nuestro representante se pone a celebrar con euforia un gol del Barça, que además no es ni el que nos da un título de liga ni el que nos salva de bajar a segunda. No sé qué goles más del Barça celebraría yo como un poseso.

Respeto ser más o menos del Espanyol, pero si tiene que ser nuestro representante, deberia reprimirse con el resto de equipos de fútbol a los que da soporte (o soporta). O mejor, si no hay suficiente Força de Sentiment, casi mejor que seamos una minoria con identidad fuerte y excluyente.

PD: No voy a cambiar nada de lo que escrito, pero reconozco que me hubiera gustado evitar mencionar al Barça en este artículo. Supongo que es inevitable.