08 marzo 2005

Los Secretos Entre Copas

Esta semana pasada he tenido la suerte de presenciar a uno de mis grupos "generacionales", que han estado andando conmigo muchos años. Los Secretos han cambiado mucho desde sus inicios: de componentes, de manera de cantar, de tocar, de ver sus propias letras, y de como las vemos y las cantamos sus seguidores.

Y no amanece, Buena Chica, Ojos de gata, Colgado, Cambio de Planes ... Todas sus letras nos dicen algo, ahora y hace 20 años.

Ayúdame y te habré ayudado
que hoy he soñado en otra vida,
en otro mundo
pero a tu lado.
También la semana pasada vi Entre Copas, que también me gusta calificar como película "generacional", de las que te hace pensar en sus personajes y su entorno, y en alguna relación con lo que a ti te pasa, te pasó o te puede pasar. Puede que no sea la mejor película del mundo, pero me tuvo entretenido y pensando al verla, y de vez en cuando recordando algunos de sus momentos y frases.
La pongo en el grupo ese de mis películas "generacionales" : Beautiful Girls, Peter's Friends, The Breakfast Club.

1 comentario:

Charlie dijo...

Confessions d'uns secrets

Palau de la Música Catalana, 04 de març de 2005.



Sense bateria. I en format de trio.

Així d'atrevits i d'amenaçadors es presentava aquest conjunt icona de la moguda madrilenya a finals 70 inicis dels 80, amb Àlvaro Urquijo al forçat capdavant acompanyat a la seva esquerra de l'impertèrrit Ramon Arroyo i a la seva dreta pel teclista i disc dur del grup, Jesus Redondo, per oferir un Con cierto sentido en format acústic.

Les il.lusionants apostes prèvies amb el tema d'apertura com a rerafons es va esvaïr amb extrema puntualitat amb el so d'uns acords tan inventats com sensibles d'un 'Colgado'. L'intent atònit d'Urquijo demanant disculpes per possibles errors degut a l'inoportuna grip del 66,periòdic% de la banda, es va esvaïr de seguida va continuar amb l 'Hoy no'. Després, mimant-la com a un fill pròdig, van tocar 'Reina de corazones', aquell tema que van fer per encàrrec a Luz Casal qui la rebutjar perque no li va agradar, donant pas al moment nés emotiu de la nit, la dedicació de 'A tu lado' al Enrique, desaparegut al 99, o no. El to sentimental va continuar amb la camnçó 'No digas que no', curta i de la que va presentar com una cançó que no costava massa d'imaginar perquè la cantaven. En aquest moment punt del concert, Urquijo va voler canviar el registre dedicatori acceptant del públic peticions omeses, com la d'un feligrès que li va demanar 'La última vida de un gato', defugida amb un arrassant 'Quiero beber hasta perder el control'. Santi Fernàndez, bateria de Los Secretos (fins a la data d'avui), estaria estranyat d'un 'Y no amanece' acústic que com calificà Urquijo "no es apta de tocar sin batería, pero nos dimos cuenta de ¿porqué no?" Va ser sensacional.(bateries a l'atur! Per quan un concert acústic de TFC sense bateria?). En tan punt àlgid, Urquijo va explicar "la justificació de la relació tan llarga amb un artista de nom internacional com és Joaquin Sabina, on va haver una època en la que compartien paret amb paret algun local d'assaig a Madrid", i del que van versionar 'Por el túnel' (babeig casellà). Va ser el moment per fer l'entarda a Juanjo Ramos (baixista) que els acompanyaria de forma quasi permanent fins el final del concert, començant amb 'Cambio de planes' (agraïments per Jesús Redondo). Després, un 'Cada vez que tu me miras' va posar la nota rítmica al concert , per donar pas a 'Qué solo estás', cançó a qui Urijo li té especial carinyo per haver estat triada single per algú de la discogràfica i que ell no hagués imaginat, deixant anar un "Joder, por fin". 'te he ehchado de menos', recordada com el primer tema enregistrat sense la presència d'Enrique va donar pas a 'Por el boulevar de los sueños rotos' (hay un tequila por cada duda, com corejaria l'amic), prèvia a la darrera cancó del concert, 'Buena chica', tocada per "cosas del destino" en aquest format acúsitc al tempo al que l'havia composat l'Àlvaro.

Un 'Agárrate a mi María' seguida del ‘Déjame' van completar el primer bis.

El segon bis va ser molt ocular i visceral: hi coloquen “l'Ojos de gata” (buf!, quina complicitat!) seguida d’un “Ojos de perdida” enganxant-la a ritme d’aplaudiments amb “Gracias por elegirme”, que aquest cop sí va ser l’última cancó del concert.

19 petits secrets lentament dosificats a totes les ànimes allí congragades, de les quals els 2 de Sant Antoni (molt bo, molt bo), una emocionada en forma de llàgrimes que una mica més i banya l’Urquijo, un iupi que no parava de treure’s el barret, un expert emocionat per ser primerenc, una bischa que estava in Excelsis Deo, una que venia “diferent” però que marxaria (com una senyora, as usual) conmocionada d'emoció com l’any passat, una novata que començarà a ser una experta i un rei de copes agraït d'estar al vostre/seu costat, que haurem de tornar a escoltar l'any vinent i tots aquells secrets que ens vulguin explicar, perque, encara que la gent de platea ja vesteixi de cocodril, les seves lletres llueixen texans desgarrats.

Carles



(...) me siento solo y a la vez perdido, solo porque me has sonreido (volver a ser un niño)