Ja aviso que no soc imparcial del tot amb el Gregorio Luri, així que, com sempre, no oblideu que això és una opinió personal i intransferible. En aquest blog m'ho puc permetre.
Els aspectes que a mi més em preocupen de l’educació a Catalunya són la progressiva pèrdua d'atractiu de la professió docent, l’increment, any rere any, dels pressupostos que les famílies dediquen a completar l'educació escolar dels fills i la transformació de l’escola en una institució terapèutica. Tots tres es reforcen entre si.
No sé si al final seran els més preocupants per a tothom, perquè això va per barris. Per a mi és clar que estan a la llista de Los 40. Els professors. Reconeguem que és difícil convèncer un matemàtic que serà més feliç fent classes de matemàtiques a l’ESO que treballant en una empresa privada. Reconeguem, igualment, que una persona amb un mínim sentit del ridícul patiria de valent en aquests cursets de formació dels docents que semblen dissenyats per enemics del món adult: "Habitar el nostre cos amb amor", "Orientant sexistències", "Constel·lacions familiars", "Curs elemental de mindfulness i autocompassió", "Autoamor com a eix en la teva pràctica professional"...
Estic molt convençut (llamarme facha) que és així. No he fet masses incursions en el tema docent, però sempre els hi he reconegut la seva vocació en forma de paciència, resistència, esperit... jo no m'hi veia massa,no. I si a sobre m'ho han de vestir amb les formacions de noms tan "chupis"..Fa uns anys vaig preguntar a un polític de Singapur per la clau de l’èxit del seu país als PISA: “És molt senzill –em va contestar–, tothom sap per què fa el que fa.” No és el nostre cas. Molts docents estan desconcertats i no acaben d'entendre el sentit de bona part del que fan. L'única cosa evident és la càrrega burocràtica. ¿Com no han d’estar desconcertats si cal que siguin hermeneutes doctorats per entendre, per exemple, la competència específica 10 de l'assignatura de matemàtiques d'ESO?: “Desenvolupar destreses socials reconeixent i respectant les emocions i experiències dels altres, participant activament i reflexivament en projectes en equips heterogenis amb rols assignats, per construir una identitat positiva com a estudiant de matemàtiques i fomentar el benestar personal”.
Va. Que algun voluntari s'animi a desenvolupar la competència 10...Cada cop és més difícil trobar substituts, especialment de matemàtiques, però també de llengua catalana. Com que cal cobrir les places, no podem ser gaire exigents en la contractació.
Va. Que algun voluntari s'animi a desenvolupar competències. Famílies. Les famílies que s’ho poden permetre dediquen cada any més recursos econòmics a completar l'educació escolar dels seus fills. Veuen que cada vegada obtenen qualificacions més altes, però els seus coneixements els preocupen. La demanda és evident en llengües estrangeres i en matemàtiques. Però si cal comprar en el mercat el temps educatiu de qualitat que es troba a faltar a l’escola, l’equitat és un brindis al sol.
Ah! Bueno, ara "ni para eso"...
, el factòtum de PISA, després de conèixer l’enfonsament dels resultats de Finlàndia, declarava en una entrevista al Financial Times que observava "una tendència als països rics cap a la mercantilització de l'educació": "Els estudiants s’estan convertint en consumidors i els professors en proveïdors de serveis", deia. Més endavant afegia: "No hem d'aconseguir el benestar dels estudiants a costa de l'èxit acadèmic sinó a través de l'èxit acadèmic".Clar mercantilisme, quan es reparteixen bones notes per a que tots estiguin contents i ja us apanyareu més enllà. Aquí també haig de repetir les vegades que calgui que em considero un afortunat/privilegiat, i que lamento fer aquests comentaris quan una mare propera de nena et digui que "ja pots estar content, que en reparteixen tantes de bones notes"... Sorry!
Coda. Proposo com a mesura d’urgència una ampliació dels drets de la infància afegint-hi un article que digui que els nens tenen dret a la frustració, a conèixer el significat dels adverbis de negació i a saber que al món li importa molt poc la nostra autoestima, el que valora és si complim els nostres compromisos i fem bé la nostra feina.Aquí no cal dir res més. La podeu subratllar, i memoritzar si podeu.
A les llibreries, una de les seccions que més creix és la dedicada a la criança. Hi veig un monument a la inseguretat dels pares i mares. Com a resposta al seu neguit podrien assumir que a la família, com a la societat, si les coses han de funcionar, algú ha de resignar-se a fer d’adult, però moltes famílies de classe mitjana han decidit que els seus fills han de ser feliços a qualsevol preu i els protegeixen d’una manera abusiva, impedint-los el contacte directe amb el món tal qual és. La sobreprotecció ha esdevingut la forma més sofisticada del maltractament.
Sense entrar en aquests nivells d'afirmació que exposa, no li falta raó des del meu punt de vista. Jo m'ofereixo a fer de malo, i no puc descartar que en rebi alguna d'una mica potent per anar fent boca al que es pot trobar. I potser millor ara que l'entorn està una mica més controlat.Una institució terapèutica. L'escola està esdevenint una institució terapèutica. Aquell venerable lema de l'escola republicana francesa, “Transformar el fill en ciutadà”, ha estat relegat. El que importa avui és enfortir l'autoestima, encara que l’autoestima és més una conseqüència que una causa de l'èxit escolar i vital. Podem dir el mateix de la motivació. Les investigacions suggereixen que estem pensant la motivació al revés. El seu impacte en l'èxit és molt baix. El que és molt alt és l’impacte de l'èxit en la motivació.
"Autoestimem nens". And maybe, they'd be happy for a while...Si la prioritat és enfortir l'autoestima i el benestar emocional dels alumnes és perquè els alumnes cada cop són vistos més com a pacients innocents que com a agents responsables. Però ells coneixen molt bé la diferència que hi ha entre un elogi merescut i un premi de consolació. Per ser eficaç, l'elogi ha de ser sincer, específic i merescut.
A les prioritats que aquí es posin de manifest, jo hi penso afegir la de la exigència. Suposo que és genètic, però també molt humà que els pares vegin i considerin que els seus fills poden fer més del que fan, i que en la majoria dels casos són massa pacients i poc agents. , el factòtum de PISA, després de conèixer l’enfonsament dels resultats de Finlàndia, declarava en una entrevista al Financial Times que observava "una tendència als països rics cap a la mercantilització de l'educació": "Els estudiants s’estan convertint en consumidors i els professors en proveïdors de serveis", deia. Més endavant afegia: "No hem d'aconseguir el benestar dels estudiants a costa de l'èxit acadèmic sinó a través de l'èxit acadèmic".
Coda. Proposo com a mesura d’urgència una ampliació dels drets de la infància afegint-hi un article que digui que els nens tenen dret a la frustració, a conèixer el significat dels adverbis de negació i a saber que al món li importa molt poc la nostra autoestima, el que valora és si complim els nostres compromisos i fem bé la nostra feina.
- Els nens tenen dret a la frustració,
- Els nens tenen dret a conèixer el significat dels adverbis de negació,
- Els nens tenen dret a saber que al món li importa molt poc la nostra autoestima
- El món valora que complim els nostres compromisos.
- El món valora que fem bé la nostra feina.
